Xangai

Trip Start Mar 29, 2009
1
15
100
Trip End Jan 09, 2010


Loading Map
Map your own trip!
Map Options
Show trip route
Hide lines
shadow

Flag of China  , Shanghai,
Saturday, May 2, 2009

El gobern de Beijing, gelos una mica de la modernitat i el luxe de Hong Kong, ha decidit apostar fort per Xangai i a base d'obres faraoniques intenta atreure l'atencio i els dolars del mon exterior per poder desbancar el mes aviat possible la capitalitat economica que momentaniament ostenta l'ex-colonia britanica. Un dels privilegis de ser una dictadura comunista es que al no haver-hi llibertat d'expressio ni dret a la propietat privada (teoricament) el gobern pot fer i desfer a la seva voluntat, no ha de consultar els plans urbanistics a la poblacio ni tan sols sotmetre'ls a exposicio publica. Aquests excessos s'han dut a terme a tot arreu a la Xina pero suposo que son a les grans ciutats a on es nota mes. A Xangai, deu fer 20 anys que estan en obres. I el 2009 no es un any diferent. La ciutat esta esbudellada per una infinitut d'obres que s'han d'enllestir abans d'un any quan la ciutat allotgi la propera exposicio universal. El turista ha de conviure amb elles i amb l'infernal trafic de cotxes i el pitjor: les motos electriques que son tan silencioses que no les sents mai arribar i que et fan endur mes d'un ensurt al creuar els carrers.

Ser ciutada de Xangai et deu deixar amb la sensacio que al cap d'uns anys la deus veure tan canviada que ja no la reconeixes i un esdeve un etern emigrant dins una mateixa ciutat. De com era la ciutat ara fa 20 anys en queda malauradament ben poca cosa. El Bund, el carrer que allotjava les seus de les companyies britaniques a la riba del riu Huangpu, la Concessio Francesa, amb les avingudes arbrades i algun que altre edifici de principis de segle XX, i alguna cosa mes (algun temple, algun jardi) son el que els arquitectes municipals han decidit conservar per a la posteritat. La resta ha tastat la mala llet dels conductors de bull-dozer que han arrassat barris sencers (tan sols n'han conservat una petita mostra que han reconvertit en centre comercial a on els occidentals van a comprar la barra de pa). Les noves construccions recorden una mica a Bellvitge (el mateix edifici es repeteix una dotzena de vegades per aprofitar el disseny i acaba creant una especie de nyap urbanistic sense cap ordre ni concert) pero s'ha d'entendre que s'havien de reallotjar milers de ciutadans i posar a algun lloc la gent que venia d'altres provincies. Calia anar per feina, i evidentment, el disseny i la bona planificacio es va haver de deixar de banda. A part d'un parell de gratacels de bona construccio, el demes es del tot obviable, repetitiu i poc interessant. El resultat es una ciutat, que segons el meu parer, li manca una anima, a on ha de ser un infern viure-hi i a on en definitiva si algun dia em perdo no m'hi trobareu. Malgrat tot, despres d'un parell de dies ho tinc clar: no tinc cap dubte que acabara esdevenint el centre economic del pais.

Ja poden construir autopistes i trens magnetics, gratacels de 400 metres i 9 linies de metro, un aeroport impressionant i el segon port mes important del mon, que hi ha coses que no son tan facils de canviar. La societat xinesa no s'ha modernitzat tan rapidament com ho han fet les seves ciutats, encara que es nota una diferencia amb la Xina que vaig veure fa 4 anys. La gent continua netejant-se la gola i disparant gargalls al mig del carrer (el soroll es d'aquells que se't posa a dins de les orelles i cada cop que l'escoltes, i son moltes vegades al dia, se't regira una mica l'estomac), el tema higiene ha millorat pero encara li queda un bon tros, bruticia per tot arreu (quina diferencia amb Hong Kong, clar que alla et claven una multa de 150 Eurakos per tirar un cigarret al terra), venedors que t'assalten per vendre't de tot (d'ulleres Gucci a polars North Face, d'Ipods a karaoke-massages), el tema fer cua (ja sigui per comprar un bitllet de tren o uns dumplings) no esta gaire desenvolupat i calen uns bons colzes per fer front a les ratzies dels ciutadans locals, ...

Despres d'uns dies a la Xina, encara no m'he adaptat del tot a la realitat gastronomica local. Al Proxim Orient hi havia poca varietat i acabaves bastant saturat de hummus i shawarma despres d'un parell de setmanes. El problema a la Xina es tot el contrari: de fideus a dumplings, de sopes a arros, de verdures a pinxos. Hi ha massa varietat, pero un no sap ben be mai que es el que acaba demanant o el que li acaben servint. El resultat despres d'un parell de dies de rodatge es que si l'encertes pot ser bonissim, pero tambe es bastant facil que no t'entenguin i acabis demanant algun plat que no entri facilment pels ulls pero que te l'acabes menjant igualment tot i desitjant que no sigui cap animal amb massa potes o ulls o cap part estranya que en la vida normal descartaries imediatament.

A l'abandonar Xangai, em sorgeix una pregunta: realment estic en un pais comunista?

         **********************************************************************

Beijing government, a little bit jealous of the modern and luxurious Hong Kong, has decided to invest heavily in Shanghai in order to attract the attention and dollars of the western world and with the expectancy that it will soon become the economical capital of the country that nowadays holds the former British colony. One of the privileges of being a communist dictatorship is that as there is no freedom of speech or private propiety (theoretically), the government can do whatever it wants and it doesn't need to consult or explain its urban plans. This behaviour is quite common all over China, but I guess it is in big cities where these abuses are best observed. Shanghai has been under construction for the last couple of decades. 2009 is not a different year, there are plenty of works everywhere in the city as it gets ready to hold next year's world exhibit. The tourist has to cope with them and with the horrendous traffic and Chinese driving etiquette.

Being a citizen of Shanghai among so many construction works has to be a little bit strange. One might wake up one day and not recognize the city he or she was born any more, leaving a feeling of being an eternal emigrant at home. There is little left from the old Shanghai. The Bund, the street next to the Huangpu river that hosted the British companies during the concession times, the French Concessions, with its wide tree-lined avenues and villas, and something more (some temples, some gardens) is what the city architects have decided to preserve for posterity. The rest has tasted the bad mood of bull dozer drivers that have torn down entire traditional neighbourhoods (only a small part has been kept but heavily renovated to host everything a western expatriate might miss during his stay in Shanghai) to build high-rise new dwellings of questionable taste. It is sort of understanding, the good planning and design had to be put aside to face the reallocation thousands of citizens and new comers. There are a couple of interesting skyscrapers, but the bast majority of buildings are repetitive and not very interesting. The result to me is a soulless city that has to be a nightmare to live in. Despite all this, I am totally convinced that within the next decade it will overcome Hong Kong in becoming China's economical capital.

But among all these new highways, magnetic trains, 400-m tall skyscrapers, new subway lines, amazing airport and harbour, one can still observe the traditional Chinese society as it moves towards modernity at a different pace. Chinese people keep spitting loudly on the streets, they squat anywhere when they need to relax, they are still compulsive gamblers and chain-smokers, they hardly queue when they need a train ticket or they get into a bus, their hygienic and cleanliness standards remain a bit on the lower side, squat toilettes and lack of toilet paper in bathrooms, ... More or less the same I observed 4 years ago when I first visited this country.

After a few days in China, I am starting to slowly adapt to the new gastronomic reality. It is much more complicated than in the Middle East where there is barely any variety and quite often one has to survive with hummus and shawarma for several days. Here there is way too much variety, but at the end of the day I am a bit cautious when ordering food because I am not quite sure of what I order or what they bring. It is like playing Russian roulette, half of the times the outcome is extraordinary, the other half is just not what you expected, but you eat it anyway just wishing that what you are eating didn't have too many legs or eyes when alive.

When taking the train to Huang Shan, a question suddenly strikes me: am I really in a communist country?
Slideshow Report as Spam

Comments

consol
consol on

tètric...
M'ha semblat una mica tètrica, Xangai...
No m'ha agradat, tot i que és una experiència que s'ha de viure, suposo.
Vigila el que menges!!!

Add Comment

Use this image in your site

Copy and paste this html:

Table of Contents