Parque Nacional Los Glaciares
Trip Start
Feb 17, 2008
1
4
11
Trip End
Ongoing
Al parc nacional de Los Glaciares hi vam arribar empetetits, axafats davant de tanta magnificencia. A mesura que ens hi apropavem, el massis del Fitz Roy ens proporcionava vistes inmillorables d'alguns dels pics mes famosos del planeta. Poc a poc, aquelles formes dentades de dits aixecats, de pues de pinta per aclarir el cabell, aquelles torres insalvables, aquelles histories d'escalades mitiques, d'homes xocant amb els condors a 3000 metres d'altura i d'altres morint per la gloria de la roca, ens tornaven a la dura realitat: erem gent de ciutat, a molt estirar de poble de carrers alquitranats. Arribariem a fer una o dues excursions, i totes pal.lidejarien al costat d'aquells arnesos, aquelles cordes i mosquetons, aquelles vies obertes com talls de navalla sobre la cara de la muntaya.
El primer dia vam fer 18 kms sota pluja exasperant, neu dura que picava la cara i vent patagonic incessant. Vam tornar mullats a l'hostal i vam estar contents d'haver sortit per caminar, tot i no veure el pic del Cerro Torre, que era la muntanya que buscavem.
El segon dia es va despertar amb el mateix temps i la mateixa previsio de pluja. Ens esperaven 25 kms de pujades i baixades esgotadores. Van valer la pena: al cap de vuit hores seiem davant del pic Fitz Roy. Alguns nubols el coronaven i li donaven aquella aura fantasmagorica de dragons, castells encantats i bruixes de barrugues a la cara.
Vam tornar fets malbé a casa. Pero haviem sortit i haviem arribat a la nostra meta, tot i no escalar-la.
Cadascu te una cima i nosaltres haviem pujat la nostra. O aixi ho pensavem en aquells moments.
El primer dia vam fer 18 kms sota pluja exasperant, neu dura que picava la cara i vent patagonic incessant. Vam tornar mullats a l'hostal i vam estar contents d'haver sortit per caminar, tot i no veure el pic del Cerro Torre, que era la muntanya que buscavem.
El segon dia es va despertar amb el mateix temps i la mateixa previsio de pluja. Ens esperaven 25 kms de pujades i baixades esgotadores. Van valer la pena: al cap de vuit hores seiem davant del pic Fitz Roy. Alguns nubols el coronaven i li donaven aquella aura fantasmagorica de dragons, castells encantats i bruixes de barrugues a la cara.
Vam tornar fets malbé a casa. Pero haviem sortit i haviem arribat a la nostra meta, tot i no escalar-la.
Cadascu te una cima i nosaltres haviem pujat la nostra. O aixi ho pensavem en aquells moments.

