La Creu del Cóndor

Trip Start Feb 17, 2008
1
24
35
Trip End Jul 24, 2008


Loading Map
Map your own trip!
Map Options
Show trip route
Hide lines
shadow
Where I stayed
Rojas

Flag of Peru  ,
Tuesday, June 17, 2008

El "Cañón del Colca", això és el que ens ha portat a aquest tranquil turístic poblet. El canó més profund del món.
Hi hem arribat amb la Katie, una noia de Chicago prou curiosa i tranquila i que, igual que Antonio, està una mica escagarrinada. Jo ja fa una setmana que cago dur!!!! iujuuuuuuuuuuuu!!!!
El trajecte amb bus és prou curvós i empinat, doncs pugem des de 2300 fins a 4800m en el pas més alt. Arribem a migdia i donem tombs pel poble per a veure una fira d'animals que hi fan i podem apreciar com no ho havíem fet abans la bellessa de diferents tipus d'alpacas i també llames, vicunyes, vedells i bous. Antonio es passa el dia a l'hostal, doncs es troba malament pel mal de panxa. Amb la Katie anem a informar-nos de la sortida de l'endemà cap a la "Cruz del Cóndor", un mirador on podem observar els cóndors volar. Anem a comprar al mercat per a fer els entrepans per a l'endemà i a sopar costelletes d'alpaca al pebre...continuo pensant que és com el corder. Fem els entrepans i se'ns fa tard...és bona aquesta paia, té 20 anys i està viatjant sola per sud Amèrica per aprendre español i fa el viatge apuntat-se a tots els voluntariats que pot...l'últim en una granja durant dos setmanes ajudant als propietaris. La pobra també s'està escagarrinant des de mitja tarda.
3:15 de la matinada em desperto i m'aixeco a les 3:30. El bus és a les 4 i arribem al mirador a les 6:00 només hi som nosaltres i les senyores dels pobles del voltant que venen a montar la paradeta per a quan arribi la riuada de gringos. Nosaltres som així de xulos, estem allí per a veure com es desperten i estiren les ales aquestes majestuoses aus, però encara rebem més del que esparàvem...veiem la sortida del sol en un lloc on sembla que surt més a poc a poc, doncs el perfil de les muntanyes es van descobrint a la llum solar amb una punta de sensualitat i misteri propis d'una deesa que misteriosament va deixant-se veure les virtuts. Poder estar mirant el vol baix i llunyà dels cóndors a primera hora del matí, amb el silenci que ens acaricia la pell i la frescor que inspirem a través dels pulmons em resulta totalment alliberador...només em falta volar amb el cóndors...
Aquesta pesada au viu resguardada de tots els perills al límit dels precipicis i es pren amb calma la cosa, doncs no li queda més remei. Aguarda que el temps deixi envair el canó amb els seus raigs i aquests facin la feina de calentar-los l'aire i provocar els corrents tèrmics que els permetin enlairar-se només amb l'elegància del crack, el qui fa de la dificultat facilitat, de l'esforç entreteniment...entre les 6 i les 11 del matí aquestes aus van agafant-se a les corrents que els porten amunt, amunt, amunt i fora...fora del canó, a les altituds planes de les muntanyes des d'on poden veure si els ha quedat alguna peça de menjar on carronyejar, que és viure. El lent ascens permet que nosaltres, juntament amb uns 500 gringos més que han arribat a l'hora bona, les 10, els haguem ametrallat a fotos mentre ells ens xulejàven amb el seu elegant i inesforçat vol. No hi ha dubte que és el moment culminant del matí, veure com et passen literalment a 2 o 3 metres de distància i et miren a vere si caus mort de vell o de malalt i et poden menjar...per que et passen per davant dels morros i et miren directament a la cara, saben perfectament de la teva presència. Jo torno a tenir altra vegada la sensació de he gaudit d'un procés natural, no només que els he vist i he fet fotos i ja està, ja les veuré a casa i ja veurem que explico...he vingut aquí i he estat per molts moments un cóndor més, sí, sense ales i sense volar, sense plomes i sense cresta, però amb l'esperit lliure del qui pot deixar volar la seva imaginació i no restringeix la seva llibertat a les seves condicions físiques...volar, volar i volar...un somni al que arribar...volar, volar i volar...alt i més alt...volar, volar i volar...
En tot aquest procés de coneixement mutu entre els cóndors i nosaltres, no he pogut deixar de pensar com deu de ser la seva vida, com l'hem degut afectar nosaltres i les possibles similituds amb el trencalòs del Pirineu, que està desapareixent per la falta, entre altres, de menjar. El guarda parcs que ens ha cobrat l'entrada m'explica que aquí tenen el mateix problema, doncs els animals vells o malalts, que abans menjàven els cóndors, ara tenen un preu en el mercat de la carn, hi ha qui els compra i en fa hamburgueses o hot dogs...I jo em plantejo, si cremar-te contamina i el preu del metre quadrat als cementiris no para de pujar, per que no fer un acte de consciència ecològica i retornar als cóndors o als trencalosos les hamburgueses  i hot dogs que ens hem menjat anant a morir a les valls on ens puguin trobar? De la terra venim i a la terra acabarem...encara que en lloc de sota terra, a sobre, i en lloc de menjats per cucs, menjats primer pels cóndors i després, ja com a cagalló, tenint un descans etern rodejat de mosques i esperant que el sol t'insoli et ressequi i et permeti volar, volar i volar...
 
Slideshow Report as Spam

Use this image in your site

Copy and paste this html: